La bellesa
La bellesa és en els ulls de qui contempla.
Les dones estem sotmeses a les modes. A les dietes, a no tenir arrugues, i a d'altres pamplines. I els homes, a sobre de dir-nos que som ximpletes, quan ens girem, es miren aquella que llueix prima i esbelta.
En què ens hem convertit? en objectes de desig? si tot entra per la vista, i hi estic d'acord..doncs jo qui sóc per negar-ho? no som més que éssers hedonistes que caiem en la nostra pròpia trampa
Sóc filla de mare amb sobrepes. Ella sempre n'ha estat conscient, i des de petita he vist com era una de les coses que més li preocupava. Jo vaig ser una nena normal,ni grassa ni prima. Als 18 anys feia la talla 38 de pantalons.
Sempre m'havia preocupat més dels peus, que me'ls he vist sempre petits. Veia com el meu germà m'anava guanyant en talles d'una manera increïble. Crec que fa la 44, i jo m'he quedat a la 38. Era ell que m'anava dient GORDA!! GORDA!! i afortunadament, mai em va fer sentir tant malament com per agafar complexe. Jo mai m'havia vist grassa. I menys entre les meves amigues.
Però l'edat no perdona, i ara, als 35 faig una 44 de pantalons. Si, estic grassa. Però i què?! m'és igual que ningú em miri. Perquè les persones que confien amb mi no veuen el meu físic deforme.
Però tot i veure'm a mi mateixa així, mai cauré en trampes que algunes noies (i nois, però en menys proporció)han caigut i a sobre se'n senten orgulloses. Ana i Mia, aquestes són les seves amigues que les ajuden en el seu camí cap a la perfecció.... Ana s'enten que és Anorèxia, Mia, Bulímia. S'enganyen a elles mateixes, i enganyen a qui de debò es preocupa per elles.
El meu germà va tenir una relació amb una noia que havia patit anorèxia. Era una noia que donat els vòmits repetitius que havia fet en aquella etapa, tenia les dents fotudes. Segons què no ho podia menjar. I li va quedar de tot allò una petita obsessió pel menjar.
La bellesa rau en tot allò que mirem amb bons ulls.
2 comentaris:
Nena.. que fort. He visitat la web que m'has dit i m'he quedat fotudíssima.... és al·lucinant que la gent doni informació d'aquest tipus i que les nenes/nens no siguinmés intel·ligents. Quina pena.
Quan tenia 17 anys vaig sortir amb un noi de 24 que tenia anorèxia, i al final vaig perdre molt de pes perque passàvem molta estona junts i teniem els mateixos hàbits i vaig tallar abans que m'arrossegués a mi sense adonar-me. Ara està bé, però la gent que ho passa, no se n'adona i depèn de qui l'envolti, en comptes d'ajudar, els ofeguen més.
Els problemes derivats de l'alimentació són molt dificils de tractar. Una professora a la Universitat de Barcelona, que exercia de Psicologa clinica en un hospital deia que les pacients més difícils de tractar són les noies amb anorèxia, doncs són mentideres. D'altres malalties, o patologies, la persona més o menys pot expressar el que sent...fins i tot va dir que en alguns casos era més fàcil tractar amb un autista! és increible lo que pot arribar a afectar la imatge en una practicament nena.
Al poble n'hi ha una que la veus i t'esgarrifes. I encara es deu veure grassa! No ho entenc. Tots en tenim la culpa, som juez y parte, que diria Sabina.
Publica un comentari a l'entrada