En contínua espera, en contínua fugida

En el fràgil esdevenir de la vida, on a vegades ens instal.lem de manera obstinada, i , a vegades, amb contínua resignació..........Jo no he escollit viure. Però sí que sóc responsable, com tothom ho és, de com li ha anat a la vida. A vegades escollim camins equivocats. Però el que som de bo i de dolent, és gràcies a aquests errors, i a alguns encerts! (no sempre ens equivoquem).

Deia F.Nietzsche que els que no ens mata ens fa més forts.......segurament, perquè força vegades em repeteixo aquesta frase. La debilitat em molesta. M'incomoda sentir-me feble, fràgil. I m'incomoda més encara que els altres se n'adonin.

Em passo la vida esperant. No, fa temps que no tinc depressió. Fa temps que no em passo els dies plorant. El meu dolor és silenciós. Tant, que em fa el favor de deixar-me viure.

Però visc en aquelll mateix abisme al que un dia em van llençar. I em deixo enganyar per les llums de colors, per la música, per l'alegria dels altres. Però la meva vida continua en una contínua espera. No sé si espero que algú m'alliberi, o algú m'hi enfonsi del tot. No ho sé. Perquè a vegades fujo dies sencers, mesos sencers,del meu propi abisme.

El buit. La vida és un incessant esdevenir d'experiències. La vida només demana viure-la. Sense més. I en canvi,li demanem tantes coses!

Enya...Orinoco Flow