Comme il faut

Tal com ha de ser. Massa normes escrites i no escrites del que cal i el que no cal fer. Però us parlaré no d'un tango amb aquest títol de Gabriel Causí, sinó d'una cosa que em fastigueja bastant en aquesta vida. La gent que es creu per damunt dels alres per creure's en un estatus moral desitjable i modèlic.

Sóc atea, però no per això antisocial i mancada de valors humans. No he matat mai ningú (i no és per falta de ganes...jeje).

He begut, m'he drogat, he fornicat, i segueixo sent amiga dels meus amics.

He fugit del matrimoni, dels fills, d'obligacions innecessàries. I no per això sóc asocial.

No m'agraden les normes que volen obligar-me a viure com no m'agradaria.

No vaig demanar néixer. I això si que ho tinc clar, en la mesura del possible, escolliré quan m'he de morir.

La vida és un regal, d'aquells que et fan, no sé si amb tota la bona voluntat...jo vaig demanar al seu dia als meus pares si s'ho havien pensat bé...van dir que si. És un descans...

Però és un regal que no demanes, que diguem...és una sorpresa. I clar...hi ha sorpreses agradables, i no tant. Però clar...queda lleig rebutjar-ho. A més...quan neixes et miren amb aquella carona...i això que surts fent una plorera que espanta la Terra. Què els has de dir? Què es fiquin el regal per on surt el que es mengen?...lleig!

Davant d'això prenguem-nos les coses comme il faut. Vivint, i deixant viure, que no hi ha res més desagradable a la vida que et toquin la moral.