Elisa

L'alzheimer, una malaltia que en els nostres temps és penosament coneguda per la quantitat de gent que la pateix.

La Eli fa una estona ens ha deixat. Aquesta dona fins i tot quan era incapaç de mantenir una conversa com la que estem acostumats a tenir, demostrava la seva bondat i carinyo cap a la gent.

Recordo que ella i jo ens aliavem per empipar la Laura. Recordo també que una tarda, quan jo parlava amb la meva mare per telèfon, ella se'm va acostar. Em veia plorar, i no era conscient que jo parlés per telèfon. Però em veia plorar, i això era l'important per ella. Li vaig haver de dir a la meva mare que parlessim més tard.

-Mi niña, qué te pasa, por qué lloras?

-Porqué nadie me quiere.

I se m'agafa abraçant-me, i em diu:

-A mi tampoco.

M'aixeco, i l'agafo cap a mi i anem cap al sofà. Se'm queda agafadeta, el seu cap al meu pit, i es queda adormideta.

No podeu imaginar quin consol vaig sentir, quina dosi infinita de tendresa em va donar en un moment que potser m'hagués tallat les venes.

No he sentit mai tant consol amb ningú.

I no sé com expressar el que sento en aquests moments. No ho sé. Tant de bo ella se m'acostés i em digués que per què ploro.

Eli, campeona, la más grande dama de Santa Cruz de Campezo, i de toda Araba entera. Joder cuanto se te echará de menos! Saluda a la Delfi cuando la encuentres. Y por fin te reunirás con Daniel. No estarás sola, porque nunca has dejado a nadie solo.