Hi ha dies de tot

Hi ha dies en que et posaries "el mundo por montera". Quan penses amb la gent que va de bona gent, que va a missa , i que forà de l'esglèsia passen de tot. Quan trobes gent que vol fer que és model d'alguna cosa, i de l'únic que són model és de quelcom a no emular.
Tinc pocs amics, però dels pocs, puc dir que no podria prescindir-ne de cap. I que gràcies a ells, puc sentir-me cada dia que val la pena passar nervis a la feina.
Porto una temporada molt dolenta a la feina. Sempre he estat poc valorada, i en canvi, sóc la única que li ensenyen quelcom i ho enganxa a la primera. Però tinc el caràcter que tinc. Però massa dies porto amb el paper de portar el timó del torn de tarda, amb gent de vacances, amb presses, amb molta feina per fer, i un plus de vigilar que no es facin errors propis de la primeria en que es troben les meves companyes. N'estic tipa, de la poca valoració ni de copets a l'espatlla , ni del que al cap i a la fi compta, de la xifra de la nòmina. Tipa , molt tipa, fins un extrem que seria capaç demà de no presentar-me a la feina.
Però tinc por. Sóc grandeta, faré aviat 35 anys, i el tema del treball no és facil quan ja passes de 30.
Però què donaria per fer efectiu un somni en comú que teníem amb Txus! Ser totalment nòmades, que les úniques arrels que tinguessim fossin les del nostre amor.
Però són només somnis. Somnis d'algu que no li agrada aquest món en que viu.
Però vaja, que de tant en tant penses...que les den! Que de tots els pals que he rebut tinc la pell ben endurida, i que no tindré collons, però que no s'acostin per tocar-me el que no sona.

Superguay, de Vanexxa.