Pasqües..

Els meus sentiments vers el Nadal són una mica confusos. Sobretot perquè per Nadal, els que no tenim la sort de tenir a tota la gent que estimes al costat, sempre trobes a faltar algú.
Aquestes mancances són les que provoquen un sentiment de buidor emocional que repercuteix en com rebem l'arribada d'aquests dies on pertoca lluir un somriure d'orella a orella.

Això no treu que avui, just he arribat de la feina, he trucat un amic per quedar pel cap d'any. Uy..tocarà fer de chefs, cosa que m'agrada. Doncs és molt enriquidor adonar-te que allò que elabores és adequat al pal.ladar del més exigent de la colla. Recordo fa uns anys que jo soleta vaig idear el següen menú:

Amanida amb tot el que em va passar pel cap (solament un ingredien m'exigia algu, que hi hagués poma).

Bacallà confitat amb salsa agredolça i taronges caramelitzades.

I el postre, no el recordo,,, però tot molt bo. Vaja, almenys així m'ho van expressar.

També he trucat als meus ex-sogres, que són uns àngels, impressionant la manera d'expressar-me la seva estimació. M'encanten!
I vaja, reguitzell de missatges de Bon Nadal.

Ja sé que pot semblar una tonteria, però m'agrada que se'n recordin de mi. Potser té a veure amb un instint hedonista que tots tenim, en més gran o més petita mesura. Però de tant en tant, agrada ser una mica qui pren el protagonisme.

A vegades obro els ulls, i m'adono que els pocs que em coneixeu, i que heu restat al meu costat, sou el petit gran tresor que tinc en aquesta vida. Tots plegats feu que em senti una mica millor, i és culpa meva estar tant assedegada.

Des d'aqui moltes gràcies qui forma part d'aquelles no-8 hores patètiques que em donen de menjar al cap del mes. Vosaltres m'almenteu l'esperit. Sou part de mi, us porto on vaig, perquè sigui el que sigui de vosaltres o de mi, no anireu mai a parar al calaix de l'oblit.