Caramel

No tot és aspre en aquesta vida. I jo, malgrat el què en penso, d'aquesta vida, miro de posar-hi bona cara, i a vegades, millors paraules, inclús, que m'agradaria creure. I que hi ha moments que m'apropo a la que diríem felicitat. Però clar, sóc una persona massa assedegada d'aquest sentiment, que sempre em sembla tan instantani, que els moments de depressíó es fan eterns. Que perquè tanta trisesa???

Tinc un bloqueig mental des de fa mig any, quan per unes cerveses i una llei, se'm sotmet a 3 mesos d'un no-res. Encara no ho he dit a la feina, i no sé què diràn, perquè podria passar de tot. El que m'agradaria és que em despedissin. Poder fer un pas endavant. Anar-me'n a Gasteiz 3 mesos seguits, lluny de tot això, prop de tot allò que em reb sempre amb els braços oberts, i sense concessions a recels, ni a mirar-me amb d'altres ulls que no siguin els d'acceptació.

A vegades està bé sentir que t'estimen, per variar!

Parlant diumenge amb uns amics, vaig retratar-los el meu home ideal. Però crec que no existeix. O si existeix, no és en la mesura que jo voldria. Vull un submís. Si! que n'estic farta de fer-me la tonteta. Que no vull cap home que per treure jo els meus "pebrots", s'acolloneixi.

I que cada nit m'esperi ben despert...... i que cada matí també em doni el bon dia ben alegrement.......Això sí que s'acostaria a la felicitat.......