Hipnotitzadors.

La vida...ai la vida loca...loca loca...
He passat un dels pitjors dies a la feina. I quin descans em queda? vull fugir, i les drogues bones són cares i il.legals. L'amor sembla no ser amic del meu destí, i el sexe és fugisser com un glaçó en un whisky ...del bons, eh!
Us penjo aquí uns vídeos al.lucinògens...si us els quedeu mirant fixats mentre dura, i després mireu el vostre entorn...ni que haguessiu begut sis cubates. I l'efecte es passa`ràpid i no hi ha ressaca.
Bon apétit, mes amis, à votre santé! Je vais dormir tout suite. À demain.

Paciència

Diuen que allò bo es fa esperar. No es pot dir que jo tingui paciència infinita...infinita en el sentit que costa que m'esgoti. A vegades sí. Ja ho diu alguna gent que em coneix. Però què hi farem!

Però quina seria la nostra reacció, si de sobte, se'ns presentés de la manera més simple, allò que de sobte se'ns ha acudit com a desig. No ho sé, fixem-nos en el rey Midas, que va demanar que tot allò que toqués es convertís en or...i se li va concedir el desig, amb totes les seves conseqüències.

Tanmateix, tenim el costum de ser tan necis que desitgem tot allò que no tenim, si tinguessim la sort de topar-nos amb el geni de la lampara.....segurament no demanariem el més necessari, sinó allò més superflu.

I és que l'ésser humà inexplicablement gaudeix d'uns privilegis que no s'entenen. Som els únics de tot el planeta Terra que gaudim del do de la paraula. I la majoria de vegades que parlem, no ens entenem (o no ens volem entendre).

Però vaja, que cal tenir paciència, però no massa , que la vida passa i llavors t'adones que el temps que has perdut esperant, per tu ha estat una espera en va. Perquè quan téns allò que volies al teu abast...tenim el maleït costum d'habituar-nos i perdre l'interès. Què hi farem! som així de gilipolles!

Mentides

Sempre dic que la única mentida que hauré dit ha estat no dir la veritat. Callar. Des de fa uns anys, porto una doble vida. La que m'ha obligat Txus. Amb les seves promeses i les meves esperances no podia més que esperar-lo, i així ho vaig fer, i així ho segueixo fent, d'alguna manera. Però tot i que el meu cor està anestesiat, que per molt C.C., per molt...jo qué sé, que tampoc vull dir massa noms per no destapar velles ferides.

Però potser per la meva líbido exagerada...no vaig trigar més d'un mes a anar al llit amb algú després d'una ruptura, la ruptura. He protagonitzat escenes amb dos nois que n'hi ha per sucar-hi pa (amb un dels quals m'hi vaig allitar, amb dutxa erotica, que avui encara recordo), amb alguna noia, i que m'ha donat sempre igual que em veiessin o no...

Tinc molt clar que la llibertat no és llibertinatge, però també que si per actuar lliurement li coarto la llibertat a algu, malament. Però quin gust que el meu ex em veiés amb dos tios alhora morrejant-m'hi. La venjança és dolça. I crec que en el fons...ell ha fet el seu "corte de mangas" no casant-se amb la dona amb qui comparteix vida, i fill. (Que em fot, però que vaig superant).Vist d'aquesta manera, em dona la raó. Que per estimar no calen papers.

Jo que li prometia tot l'amor que fós capaç de donar-li, que per mi l'amor era una gàbia de dos ocells ben oberta. Que si els dos ocells hi estaven era perque volien, no perque no hi havia més remei, que tant de bo hagués estat per tota la vida. Perquè mal m'està dir-ho ara després de 7 anys, després de més de 15 anys des que el vaig conéixer, que és l'home per qui ho hagués donat tot, tot excepte la meva llibertat. Que l'estimava lliurement.Sense cadenes.

Però la vida ens deparava altres destins....una llista inacabable de cossos, d'instants, però què encertat Sabina quan diu que els petons que no has donat mai són els que se't calen als ossos. Però vaja...que a cops aprens, i cops és l'únic que m'ha donat aquesta vida. Afortunadament, aquests m'han endurit i hi ha coses que ja no fan tant mal.

Però encara em molesten les mentides. Sobretot quan no cal. Quan demostren que tal vegada, aquelles mentides descobertes, són només la punta de l'iceberg.....i moltes coses deixen de tenir sentit.

Hi ha dies de tot

Hi ha dies en que et posaries "el mundo por montera". Quan penses amb la gent que va de bona gent, que va a missa , i que forà de l'esglèsia passen de tot. Quan trobes gent que vol fer que és model d'alguna cosa, i de l'únic que són model és de quelcom a no emular.
Tinc pocs amics, però dels pocs, puc dir que no podria prescindir-ne de cap. I que gràcies a ells, puc sentir-me cada dia que val la pena passar nervis a la feina.
Porto una temporada molt dolenta a la feina. Sempre he estat poc valorada, i en canvi, sóc la única que li ensenyen quelcom i ho enganxa a la primera. Però tinc el caràcter que tinc. Però massa dies porto amb el paper de portar el timó del torn de tarda, amb gent de vacances, amb presses, amb molta feina per fer, i un plus de vigilar que no es facin errors propis de la primeria en que es troben les meves companyes. N'estic tipa, de la poca valoració ni de copets a l'espatlla , ni del que al cap i a la fi compta, de la xifra de la nòmina. Tipa , molt tipa, fins un extrem que seria capaç demà de no presentar-me a la feina.
Però tinc por. Sóc grandeta, faré aviat 35 anys, i el tema del treball no és facil quan ja passes de 30.
Però què donaria per fer efectiu un somni en comú que teníem amb Txus! Ser totalment nòmades, que les úniques arrels que tinguessim fossin les del nostre amor.
Però són només somnis. Somnis d'algu que no li agrada aquest món en que viu.
Però vaja, que de tant en tant penses...que les den! Que de tots els pals que he rebut tinc la pell ben endurida, i que no tindré collons, però que no s'acostin per tocar-me el que no sona.

Superguay, de Vanexxa.

Paraíso sin ti, yo lo rechazo...

I ja tocava..una lletra d'un Antonio(Gala), i una interpretació musical de l'Antonio Vega.
No creo en más infierno que tu ausencia.


No hi ha presons més cruels que les que nosatres mateix@s ens sotmetem. L'amor és un verí, que en petites dosis et salva, en grans dosis et mata en vida. Les absències, els desencants, l'esperar sense senyals.....va matant de mica en mica tot allò que ens manté en vida. Per amor matem , i morim.

Cabres..cabretes...cabritos...cabritines...cabronades.

Bé, ja sabeu la meva afició als blogs. N'he descobert un que promet. http://www.testosterona.zumodelimon.com/ en ell hi trobem articles molt divertits, però un m'ha sorprès, i es que fa referència a una notícia del Sudan en que un home, després de ser descobert de mantenir sexe amb una cabra, a estat obligat a casar-s´hi.

Continuant amb les cabres...quins animalons tant soferts. I després , si estàs una mica "zumbada" et diuen que estàs com una cabra... en fin.

La vida dóna moltes voltes, i cada cop més estic convençuda que el millor que podem fer és viure el dia a dia. No sé on puc estar demà, i si estaré viva. Podria passar qualsevol cosa. I com que des de petita vaig descobrir massa aviat que tot el que téns, pot anar-se-te'n de les mans....i per desesperançador que sigui, en aquesta vida només em tinc a mi. A mi, que cada dia he de fer un gran esforç per estimar-me una mica. I si sóc en aquest món és per vosaltres, pels amics que de tant en tant em feu sentir partícip en les vostres vides.

Estic com una cabra...

Si..definitivament...des de fa uns anys, potser alguna cosa que fa que em protegeixi davant qualsevol nova relació amorosa, fa que em fixi en homes que no seran per mi perque ja algú els ha triat.
No em considero maltractada psicològicament, però qui t'estima mai t'ha de fer plorar. I ell em va fer plorar molt. Amb sortides de to, amb mals rotllos, amb una cara amb mi, i una altra cap a la galeria. Fent-me sentir com una merda, inclús en situacíons en què no eren propícies...enterraments, casaments.. No sé, em fa tanta por enamorar-me que encara que hagi sentit o senti alguna sensació propera, no faré cap pas endavant.
Però vaja... que CCR em torna boja. M'agrada tot d'ell. I se m'acosta estones llargues amb aquella distància prudent que un mil.limetre més i ens tocaríem. I això em posa malalta.


You got me going crazy!

Proporcions

Heus aquí l'instrument que us vaig mostrar l'altre dia, i que el meu amic ha insistit en que ensenyi aquesta imatge perque us féu una idea de la mida real.

Jo suposo que el boli Bic no és miniatura. Je je je

Y a ti que eres el protagonista, qué decirte...pues que tienes unas manos bonitas! Venga, un abrazo. Y ese boli no te lo metas ni por casualidad en la boca..no sé..

Més visites guiades

Abans de crear aquest blog, ja en recorria alguns. I cada cop més reconec que el món dels blogs i el Youtube em tenen més entretinguda que qualsevol programa de televisió. Però vaja...que s'ha de veure una mica de televisió per poder-la criticar.
Us recomano que passeu per tot tipus de blogs , jo fa uns dies vaig descobrir-ne un que és www.guillemendia.blogspot.com molt entretingut.
Però vaja, us cito un altre que em provoca bastant riure, és : www.odioaloshombres.com

La següent Oda a la Pilila és d'aquesta pagina.

ODA A LAS PILILAS

Pequeño pellejillo que tanto me gusta,
¿Por qué cuando me ves llegar te asustas?
Yo voy toda emocionada a estirar de ti bien fuerte.
Y tú te escondes, te encoges, te camuflas.

Pequeño pililón por el que suspiro.
Rey de mis noches, dios de mis vicios.
Déjame catarte, aunque sólo sea una vez,
Y apretujarte como a una pelota anti-estrés.

Querida cebolleta de mis amores,
Échame un quiqui, por dios no te demores.
Yo lo haré con los ojos cerrados,
Para no ver que llevas pegado a un hombre.

Maldita pichulina sin compasión,
Me robas el sueño, mi cordura, mi corazón.
Eres flácida y colgante,
Eres pequeña y arrugada,
Un conjunto de dos cojones y una pasa.
Y yo loquita hasta la médula,
Porque me des un buen revolcón…
Esto me pasa por ser tan crédula…
¡¡¡¡Yo me paso al consolador!!!

El cel treballant

Són fotografies fetes amb el meu telèfon mòbil des de la feina. No són gran cosa, però a mi m'agraden. I fent-les penso en que si els que estimem van al cel, allí a dalt, hi tinc molta gent. Us recordo. Us estimo, passin els anys que passin.Us enyoro.

No hay droga más dura que el roce de tu piel.

Quina cançó! Carlos Goñi escriu unes cançons que t'hi cagues de gust! fa uns dies que estic molt melancòlica, recordant què era fer l'amor. Perquè n'hi havia prou amb el frec per sentir com la pell li enviava unes senyals al cervell, i del cervell, anaven directament a les entranyes les ganes de sentir encara més el tacte de la seva pell.
Fer l'amor és tantes coses! i ho enyoro tant que potser per això, després de 7 anys que farà el divendres de festa major de Manresa, que m'he cansat de follar i follar.
Vaig tenir una relació que bàsicament era això...follar i follar. Deia ell...follem, que el món s'acaba. I a mi m'era igual si s'acabava o no. Si sempre m'ha agradat el sexe, allò era sexe i per què no? i va durar poc més d'un any. Que va començar, com va acabar...follant.
Però vaja, deixem el passat. Els records són útils si sorgeixen en el moment adequat.
La vida no és més que un cúmul d'experiències. Si no som capaços de viure com més experiències millor, quin sentit té tot? Són quatre dies, molt mal comptats. I a vegades val més passar molta por per sortir-se'n de situacíons que amb el temps no pots creure't de lo surrealistes que eren.
Deia Nietzche.........EL QUE NO ENS MATA, ENS FA MÉS FORTS!
I ben cert! que qui es vulgui mantenir entre cotons per por de ferir-se ni que sia lleument, és ben lliure. Jo m'aferro a viure, tant intensament com sigui possible. A estimar com una boja. A menjar si em ve de gust un gelat de xocolata. A emborratxar-me dels licors que m'ofereix la vida. Que la dosi és el que compta! ja ho diu la mateixa Homeopatia. Tot en la seva justa mesura ens pot fer la vida més excitant.
Si existeixen els massoquistes és perquè tenen un llindar més ampli en el que jugar entre el dolor i el plaer. Però a mi...que no em vinguin amb gaires amanyacs (que ja ho diuen..de tant que t'estimo, t'abonyego.Doncs no!)
Que això sí.........Viu i deixa viure!

ja queda menys!

Bé...ja queda menys per tot, per morir-me, per anar a dormir avui, per acostar-me a la felicitat, pel següent polvo (espero que abans, no just abans, de morir-me), per tot. La vida són dies comptats, i no quatre, ni vint, els que calgui per just amargar-te i endolcir-te en la justa mesura que t'enganxi prou com per dir-te a tu mateixa que val la pena. Som així de massoques.

Porto una setmana molt boja, masturbant-me cada dia, veient molt porno, i mira...així se'm passen les calors. Però vaja, que així m'adono de la meva trista condició humana.

Però no tot són escalfors! He mirat molts videos d'animals així divertits, i l'animal que més m'ha entusiasmat aquests dies és l'hamster.

Però vaja, parlant d'altres coses, avui he parlat amb Joxe, que estan en plena Aste Nagusia , o sia, la setmana grande de Bilbo. I com que tots hem nascut a Bilbo....doncs estem de festa.

Visiteu el seu blog ideario absurdo, és molt entretingut i currat, i podreu trobar molta informació sobre Bilbao. Us la recomano. Apart de festa, hi ha la seva dona que en els ultims temps està fotuda. Jo els desitjo de tot cor que se'n surtin, i que la operació que es realitzarà a Madrid tingui els resultats que tots esperem.

Fa ja dies que l'Albert ja ha sortit de l'hospital, i m'ha agradat sentir-li una veu més animada i més viva. I m'ha agradat veure que ja té un myspace, i com a amics hi té els Alamo y los Dolarcash. Jo espero veure ben aviat com l'Albert es decideix d'una punyetera vegada a pujar a un escenari (petit, gran, mitjà, el que vulgui) a interpretar les seves cançons. (si em llegeixes, ja saps lo pesada que sóc amb aquest tema).

I vaja, un capitol més del meu estimat Txus...que jo em mereixo quelcom millor que ell. Però s'enfada si descobreix que guardo amistat amb un noi de Iruña (fins i tot em desitja que siguem feliços i que tinguem molts fills......la veritat és que m'ha desitjat això amb tots els meus amics...no li féu cas!!!!!! que us estimo molt, però...no tant!!!

Ja queda menys per algun dia treure l'entrellat de tot plegat. Per saber que la meva vida val la pena per poc que sigui. Per fer 35 anys, que no són pocs, però que tampoc em converteixen en carn d'asil.

Ja queda menys per ........... No res. Com sempre.

Comme il faut

Tal com ha de ser. Massa normes escrites i no escrites del que cal i el que no cal fer. Però us parlaré no d'un tango amb aquest títol de Gabriel Causí, sinó d'una cosa que em fastigueja bastant en aquesta vida. La gent que es creu per damunt dels alres per creure's en un estatus moral desitjable i modèlic.

Sóc atea, però no per això antisocial i mancada de valors humans. No he matat mai ningú (i no és per falta de ganes...jeje).

He begut, m'he drogat, he fornicat, i segueixo sent amiga dels meus amics.

He fugit del matrimoni, dels fills, d'obligacions innecessàries. I no per això sóc asocial.

No m'agraden les normes que volen obligar-me a viure com no m'agradaria.

No vaig demanar néixer. I això si que ho tinc clar, en la mesura del possible, escolliré quan m'he de morir.

La vida és un regal, d'aquells que et fan, no sé si amb tota la bona voluntat...jo vaig demanar al seu dia als meus pares si s'ho havien pensat bé...van dir que si. És un descans...

Però és un regal que no demanes, que diguem...és una sorpresa. I clar...hi ha sorpreses agradables, i no tant. Però clar...queda lleig rebutjar-ho. A més...quan neixes et miren amb aquella carona...i això que surts fent una plorera que espanta la Terra. Què els has de dir? Què es fiquin el regal per on surt el que es mengen?...lleig!

Davant d'això prenguem-nos les coses comme il faut. Vivint, i deixant viure, que no hi ha res més desagradable a la vida que et toquin la moral.

Per entretenir-se

Us deixo aquesta adreça on amb uns quants clicks fareu una mica el tonto amb ritmes hip-hop...
http://biboz.net/hip-hop/

Una cançó, dues veus, un grup, i els pèls de punta!

Queen, Freddie Mercury, Somebody to love, en directe i uff...se'm posa la pell de gallina i els ulls em fan txiribites.



Queen, George Michael, Somebody to love, en directe i igualment, la pell de gallina, per la preciosa interpretació de G.Michael.



Espero que ho hagueu gaudit, si més no, la meitat que jo.

The Cure

Des que tinc certa memòria, i sense tenir en compte els gustos musicals de la meva mare (Beatles, Sirex, Rolling Stones, etc) ni del meu pare (Lola Flores, Julio Iglesisas, Adamo, etc)...Tots dos van quedar en aquella època. A molt estirar el meu pare va agradar-li una que era la C.C. Catch, en l'època dels Modern Talking, Sinitta, Sandra, etc.

Però vaja, que un dia, sortint del cole (E.G.B.), als autos de xoc sonava una cançó que em va deixar bocabadada. Why can't I be you? des d'aleshores, els Cure han format part de la meva vida, musicalment parlant. I potser no tinc tota la discografia (em falta esperit mitomaníac), però si sona alguna de les seves cançons la reconec com reconec a una distància considerable una de les persones que més estimo en aquesta vida, el meu germà.

Us deixo el vídeo de la cançó, molt cutrillo, però divertit. És el que té tenir aficions per grups així.
És támbé una cançó que si no fós per molts "peros" seria la nostra cançó. Va para ti, caracolillo!

Гласность

O Glásnost, paraula rusa que vol dir trasparència, obertura. Política que va impulsar Gorbachov amb la seva Perestroika.
Però aquí parlaré de la transparència en els nostres medis. En la menjada de coco a la que molts estem sotmesos, i com dirien alguns....cornuts i pagar el beure.
He llegit fa poc que el diari Sport, tant culé que és i tant dels catalans va fer un Photoshop amb les seves 4 superestrelles del F.C.Barcelona. I van suprimir Oleguer, un jugador de casa nostra. Es veu que feia nosa.... En canvi, al diari Marca, tant de Madrid, hi havia la fotografia original...

Ni que dir tanta polèmica que va tenir una portada del Jueves on representava que era l'hereu de la corona espanyola follant amb la postura "del perrito" amb la seva senyora esposa. No sé si era més insultant el dibuix, o el missatge que es deia en les vinyetes. En canvi, en aquest país de pandereta un nu és més efectiu que un dibuix.
Es ben be que en una democràcia tant jove i amb tant poca experiència,encara aprenem a òsties, i el diàleg...pels filòsofs...Sòcrates, Plató. Amb paraules encara no ens entenem.
Un altre exemple us el puc dir de fa uns anys, en un concert del Mercat de Musica Viva de Vic actuava Fermin Muguruza. Suposadament donaven un directe pel canal 33. Vaig trucar al meu germà(que se sap o se sabia el repertori i que estava seguin el concert per la televisió) i em va dir que el que sonava del directe no coincidia amb el que s'escoltava per la tele. Ni per la tele es van veure pancartes que demanaven la independència d'Euskadi.
Vaja...i llavors diuen que vivim en un estat de dret. Si si! molts deures és el que tenim perquè els quatre de sempre segueixin mamant de la teta.

Enormitats

Avui a la feina he llegit un magazine del juliol. El que més m'ha impactat era un super-vaixell que és capaç de transportar un altre vaixell, i fins i tot una planta petrolífera.
Es tracta del MV Blue Marlin, i la planta petrolífera Thunder Horse. Impressionant. No diré més perquè podeu trobar informació a Wikipèdia, i a aquest interessant blog

http://www.microsiervos.com/archivo/mundoreal/barcos-que-transportan-barcos.html

Jo us mostro fotos que parlen per sí mateixes.

Si quieres bailamos...me pongo los zapatos y me llevas contigo

Com una rosa

Fa temps, uns dos anys, pesava 60 quilos. Que per la meva alçada era un pes prou equilibrat.


Però m'he arribat a engreixar molt. I per molts esforços que fés...deixar de menjar tant formatge, deixar les pizzes, les lays artesanas, els ganxitos, etc... i finalment l'alcohol, que ja sia per les bombolles que inflen, i pels sucres que contenen, és altament calòric.


Doncs bé, deixats aquets aliments de banda, no veig resultats ni al mes ni als tres mesos.


Avui he sabut els resultats de l'analítica. I la metgesa m'ha dit el que dono per títol a aquest escrit.


Ni col.lesterol, ni ferro baix, ni ferritina baixa, ni alteracions en la tiroides, globuls vermells bé, plaquetes també. Ni un sol asterisc en el full de les anàlisis.


M'alegra molt saber-ho, perque sóc d'aquelles persones que van al metge perque em diguin que estic perfecte. No m'agrada que em comencin a trobar mandangues. I el dia que em mori que sigui de cop, com les bateries dels cotxes, que ni t'avisen.


Però ara vé on em preocupo. Què puc fer per aprimar-me si ja he deixat molts dels vicis que em feien engreixar? practicar més sexe? (si des que estic grassoneta no em menjo una rosca!!). Fer esport? uf mai m'han agradat... i l'unic que em pot atraure (atraure ho he dit exagerant molt) és una cosa que es diu pilates. La wikipedia el defineix així:


Los ejercicios están fundamentalmente compuestos por movimientos lentos, muy conscientes, y coordinados con la respiración, con el fin de crear un cuerpo armonioso, coordinado y flexible. A través de la práctica, la mente va tomando conciencia de las capacidades, limitaciones, fortalezas y debilidades del cuerpo para mejorar el estado físico y mental. Es menos importante el número de repeticiones que se haga de los ejercicios que la correcta aplicación de los principios antes citados, ya que no se busca el desarrollo de masa muscular.
Otros dos puntos muy importantes a remarcar son la respiración y el concepto de lo que Pilates denominó el powerhouse.
Per altra banda....podem estar "tranquils" que hi ha kaputxeta per estona!

Dibuixets ben animats.

Quasi tothom que em coneix una mica sap que m'agrada el sexe. Fa anys a la feina ja feia apologia del sexe. I sempre penso que val més follar que desfullar albarans...(una de les feines que feia en un principi). Si mai trobo la persona ideal, aquesta serà ((ja no dic ni home ni dona) doncs em considero bisexual (oh...si venen de dos en dos millor!))que li agradi també el sexe, que el practiqui molt ad libitum, que prefereixi el llit per follar i dormir que no per discutir qui fregarà demà els plats o que s'hauria de passar pel banc a pagar tal rebut. I de futbol, o carreres o qualsevol esport ni me'n parli, que gasti aquestes energies en satisfer-nos mútuament.

Que el discutir no es productiu. Cal parlar, no discutir. Perquè ...i parlant seriosament! ningú ha de voler convencer a ningú de res. I menys encara en el sí de la parella. Que si estem junts és perque ho volem.

Bé, apart d'això us deixo unes quantes il.lustracions que em resulten molt divertides.

Gaudiu-ne!

Pa subir mi líbido

Te dije que pondría una foto tuya, de tu mejor ángulo jejeje.

A ti que te mola la cerveza tanto como unos buenos pechos , o más... ahí va! Que se entere to diós que cuando miro esta foto no me quedo indiferente (vaya, que me hace gracia jajaja)

Només escolteu.

Que els vostres ulls no us enganyin...és una cançó preciosa.

Duele

Duele saber que has perdido el tiempo. Duele saber que hiciste tanto por algo y por alguien que te has quedado vacia. Duele que el amor se marchite en tu corazón y pudra cada parte de ti, la esperanza, la ilusión, y el pensar que todo puede cambiar algún día.

A tí que me has hecho daño, a ti que nunca te conoceré porqué nunca darás un paso hacia adelante.
Me hundo en mi propia tristeza, y nada te debo excepto estas palabras llenas de rencor , dolor, y también amor. Porque a pesar que con el tiempo has marchitado mis entrañas, nunca seré capaz de odiarte.
Pero has conseguido que me odie a mi misma. Por no ser capaz de merecerte.
Y duele.

Imatges Fractals

Xafardejant per la xarxa, he trobat una pàgina, que m'ha agradat molt:

http://infinitezoom.com/index.htm

Us n'ensenyo unes imatges, però hi ha diverses galeries en les que si us agrada aquest tipus d'imatges, gaudireu una estona.

Sempre t'estimaré

Com odio aquesta cançó!!!!Es de les poques que em fa plorar. I l'evito, i m'emprenyo molt quan l'inconscient me la recorda. Quan alguna cosa a dins me la fa tornar a escoltar. Està tant ben cantada, i no sé quines són les coses que té aquesta veu i aquesta música que em toquen les fibres més internes.
Tota música com tot el que es creació està fet per alguna raó. I els que escoltem o mirem sentim o no sentim, ens conmovem o no. Però què hi faré jo si aquesta cançó em mata?

Vega

Es diu Mercedes, es de Cordoba, i va tenir la mala pata de passar per Operación Triunfo. I dic mala pata perque segurament no ha estat prou tinguda en compte al costat de Bisbals, Sorayas, Bogavantes(jeje així li diu Dani), i demés collonades.

Compon i escriu les seves propies cançons, que té el seu mèrit! i a més té una bellesa que moltes voldrien, i que han de posar-se robes ben provocatives que només provoquen les ments adormides.

Heus aquí un dels meus secrets que no diré massa perque ja se sap...això si, no us espereu que un dia us surti dient que m'encanta Julio Iglesias...hauran de volar les vaques!

Un altre anys sense les festes de Gasteiz

Aquest any tenia previst d'assistir-hi, però la situació no era molt festiva. Tampoc hauria dit mai que just uns dies abans moriria Eli. I la veritat, no em veig amb cor d'anar-hi, veure el buit que ha deixat. I tal com estic, tampoc puc donar massa ànims en situacions d'aquesta índole. Laura és de les millors persones que he conegut mai. M'estima moltíssim. Fins i tot massa. (no sento que em mereixi tant per tant poc que dono). Però vaja, que si ets amic o amiga meva, suposo que per alguna raó encara em dirigeixes la paraula.
Bé, no faltarà aquests dies que em posi el mocador típic. Perque Gasteiz es va instal.lar ja farà 15 anys al meu cor. I ja hi ha unes arrels molt poderoses.

Simon Gallup

Dels The Cure. Guapíssim, i bon músic. Molt lleial al grup i sobretot al company Robert Smith. Ha sabut sempre estar a l'ombra, però què seria The Cure sense Gallup?

I què carai! que té molt bona planta!

Elisa

L'alzheimer, una malaltia que en els nostres temps és penosament coneguda per la quantitat de gent que la pateix.

La Eli fa una estona ens ha deixat. Aquesta dona fins i tot quan era incapaç de mantenir una conversa com la que estem acostumats a tenir, demostrava la seva bondat i carinyo cap a la gent.

Recordo que ella i jo ens aliavem per empipar la Laura. Recordo també que una tarda, quan jo parlava amb la meva mare per telèfon, ella se'm va acostar. Em veia plorar, i no era conscient que jo parlés per telèfon. Però em veia plorar, i això era l'important per ella. Li vaig haver de dir a la meva mare que parlessim més tard.

-Mi niña, qué te pasa, por qué lloras?

-Porqué nadie me quiere.

I se m'agafa abraçant-me, i em diu:

-A mi tampoco.

M'aixeco, i l'agafo cap a mi i anem cap al sofà. Se'm queda agafadeta, el seu cap al meu pit, i es queda adormideta.

No podeu imaginar quin consol vaig sentir, quina dosi infinita de tendresa em va donar en un moment que potser m'hagués tallat les venes.

No he sentit mai tant consol amb ningú.

I no sé com expressar el que sento en aquests moments. No ho sé. Tant de bo ella se m'acostés i em digués que per què ploro.

Eli, campeona, la más grande dama de Santa Cruz de Campezo, i de toda Araba entera. Joder cuanto se te echará de menos! Saluda a la Delfi cuando la encuentres. Y por fin te reunirás con Daniel. No estarás sola, porque nunca has dejado a nadie solo.

Les meves batwings

Ja feia temps que volia comprar-me alguna joia o similar. Set anys i mig amb un noi que m'omplia de regals, no diré que no tingués altre manera de demostrar que m'estimava, però no sé...jo, a partir d'aleshores no m'agraden massa les persones que fan tants obsequis. Però vaja, que després de la col.lecció d'arrecades, penjolls, collarets, etc.. no tenia massa necessitat de comprar-me res. Però mira, de tant en tant... I heus aquí les meves arrecades, de disseny alemany i de plata. Us les ensenyo perquè en quasi 7 anys no m'havia comprat res d'aquest tipus d'articles.