El día más inesperado
me desperté con la entereza
de no hablar más de mi pasado,
y perdí peso en la cabeza.
No és la meva intenció parlar aquí del passat, però sí la d'una catarsi de la meva vida de cada dia, en la que s'acumulen pensaments, absurds o no, però que convé buidar. Un blog no és la brossa, és un contenidor. Aquí es quedarán, sense cap altre pretext que ser testimonis del meu desconcert davant el món que m'envolta.
Sí! tot el cap de setmana zombie!com una morta vivent entre el llit i el menjador. Com un animal que no vol més que el deixin tranquil. No he sortit, perquè no he volgut, i perquè el meu cos m'ha dit prou.
He tingut temps per pensar, per dormir, i per tenir el cap en blanc molt de temps. M'adono que la televisió cada cop m'ofereix menys interessos a satisfer. I que Internet ocupa massa espai del meu temps. Però si a alguna cosa m'he rendit aquests dos dies ha estat a dormir, i a escoltar la Fiona(Fiona Apple).
Cada dia em va més mandra tot, llevar-me, anar a treballar, i escoltar sempre la mateixa cançó...
Sí, a la vida, les coses que ens agraden se'ns haurien de dosificar ad libitum, quan volguessim, mmm el sexe, l'alcohol, les carícies, massatges, fins i tot, s'hi algú s´hi presta, fotre-li algun clatellot a algu. Seria la ostia. Aquí vull fer veure que tinc un puntet hedonista. O egoista si es vol mirar de manera simple.
No vull confessar-me de res. I a aquestes alçades de la vida, qui no em conegui és perquè no ha volgut. No em dono fàcilment, i realment coneixe'm em penso que ni la mare que em va parir.
I perquè? perquè ni jo mateixa em conec en algunes situacions.
Trobo a faltar moltes coses de la vida "loca" que vaig portar durant 4 o 5 anys, amb un descontrol que ni jo mateixa sabria explicar. Hi ha coses que me'n penedeixo molt, però que han fet, per bé o per mal, la persona que sóc. O la dona que sóc. Doncs per alguna raó o altre, he anat reprimint endins la meva versió de la dona que un dia vaig voler ser, i vaig estar a un pas de ser-ho.
Però la vida és així...i ara que puc tenir alguna cosa de les que m'agraden, ad libitum, sóc una mica més feliç. A ningú he de donar comptes de les vegades que m'he quedat amb les ganes. Perquè desenganyem-nos...ningú estarà mai a l'altura de les nostres necessitats.
Hacer contigo lo que queríamos en esos momentos en los que a pesar de la distancia, nos sentíamos tan cerca. Besarte, y que me beses. Y lo que tu sabes...desde atras, acariciarme hasta dejar mi piel abrumada en deseo. Aunque no lo creas, nunca he pensado en ti como el amante que busca de mí el placer y punto. He soñado contigo entre carícias eternas, borrachos de erotismo, de cazar ese instante y amarrarlo entre los nudos de nuestros dedos. En mis pies calzar la huella de tus pasos. En tus manos, escribir un mundo infinito con mis besos descalzos. Jugar con nuestros cuerpos, y danzar al unísono, al ritmo de la música que marquen nuestros corazones, nuestros aullidos. Porque siempre soñamos ser dos amantes rebeldes en cautividad de sábanas y edredones. Tenerte entre mis brazos sin miedo a quedar exhaustos en un ahogo. Morderme nuca, mi debilidad más escondida. Besarme los párpados. Tocarte las teclas........y sentir como la poesía penetra en tus huesos. A ti que no sé si nunca te tendré , a ti que me has hecho soñar, inventar mis propias fantasias. Que te amo aunque nunca te haya tocado. Que te añoro sin haberte tenido a mi lado. Que te sueño, aunque seas mi pesadilla.
Està bé en uns aspectes ser diferent. Tota la vida he hagut de sentir-me aquesta frase...és que la Montse és especial, i no sempre per parlar precisament dels bons aspectes del meu caràcter. El meu ex deia que pel menjar em feia especial. Què té d'especial no menjar carn de mamífers i plumífers?
La cosa no seria important si no fós perquè ser rara o especial no em porta més que problemes de adaptabilitat o sociabilitat. No sóc l'alegria de la huerta(ni ganes!) i no vaig mai amb prepotència (sempre prefereixo que els altres m'ofereixin el seu retrat).
Però m'adono, amb els anys, i amb lo qual, la meva ex-psicòloga tenia raó, és en una frase...Tus amigos deberían pagarte!.
No els demanarés mai cap honorari...uf mai dels mais!!! Però si que a vegades els ha faltat un exercici d'acceptació de la meva persona.
Recordo fa moltissims anys que vaig fer un amic de l'Hospitalet, i tantes vegades venia ell al meu poble com jo anava a l'Hospitalet. Les meves amigues el van tractar, i inclús hi van fer amistat. Francesc, es deia, i suposo que encara es diu. Doncs el que em va dir és que les meves amigues em deien que jo era poc "marxosa". Des d'aleshores, aquelles amigues van ser apartades de la meva vida per no acceptar que potser la meva idea de sortir de marxa no era la mateixa que la d'elles. Jo en aquell temps tenia una relació de parella, tenia amics, un d'ells aquest de l'H, i sortia dia sí i dia també.
Sempre he pensat que qui critica és per alguna cosa. I jo no voldria afirmar del tot que em tenien enveja. Potser perquè mai he sentit que ningú m'hagués d'envejar.
De professió...vividora. Si, així em deia una noia. I vaig exercir la professió de viure durant molts anys. I no me n'orgulleixo, però tampoc ho canviaria. Quasi mai explico el meu passat, perquè és meu i ben meu. El guardo amb zèl , amb una clau que només jo tinc.
Sempre penjant d'un fil la meva ànima s'aguanta impassible davant la realitat que s'esdevé. Tinc la sort, o la desgràcia, que davant les grans crisis, resto en un standby que semblo absent.
Tinc la sort, o la desgràcia, que mai lo meu m'ha importat prou. Perquè fet i fet, només tinc una vida, de la qual no n'acabo d'estar enamorada. No em motiva prou.
Lasai...lasai...tranquils, tranquils.... que de moment, teniu Montse per rato. Que com la mala herba, no me'n vaig així com així.
Tant que cuido la meva llibertat, tant que la valoro, i tant poc que en faig ús!
Em trobo com aquesta noia, davant l'abisme del mar, mirant enrera, i no molt decidida a tirar endavant.
Perquè els abismes és lo que tenen...mai saps a què et porten. Fan por! la veritat. Tot canvi el produeix.
Perquè o això o quedar-se sempre entre dues aigües, o l'infern de cada dia.
Ja no puc sentir, sento que la vida em va passant pel davant, que ja no m'importen les mateixes coses que fa un parell o tres mesos. Que veig passar CCR per davant i ja li veig el cul massa gros. Que ja no trobo tant a faltar els missatges de Txus. Que em cansava ja tanta promesa. Que he de començar a recompondre les meves ales per tornar a volar. Que no vull haver d'arrossegar cap carro, ni vull que ningú ni res m'arrossegui.
Temps al temps , i ho dic per una persona que fa temps que si sabés on se situa aquest abisme em donaria una empenta per anar-hi de cap.
Jo no sé si mai seré felíç, no ho sé, i tampoc sé si serà la sensació més meravellosa mai sentida. El que sé de la felicitat és que no dura. Que és com l'aigua que s'escola entre les mans perquè no hi ha manera de retenir-la. És esquiva, fugissera. I no sé si m'interessa tant poca dosi de cel.
Ja he parlat alguna altra vegada. La pell, el nostre envolcall. Aquí us en mostro un troç. De fet, estic contenta amb la pell que tinc, suau, i blanca. Tot i que encara m'agradaria tenir-la més blanca.
Hi ha una frase que sempre em capta l'atenció...tenir la pell fina...volent dir que la persona és molt sensible.
No me n'alegro quan em diuen això, perquè paradoxalment m'he anat adonant que sóc una mica com un pop...quant més cops, més tou. I no m'agrada. No m'agrada rebre òsties, ni ser el cap de turc de res. Perquè encara que no ho sembli, sota la fredor que intento sempre mostrar, hi ha una persona que sent, que pateix, i que més d'una òstia he rebut.
I si em queixo no és per vici, és perquè en tinc els daxonses plens. I si ploro és perquè no puc riure.
I quan ric és perquè estic oblidant que la tristor és la meva companya de viatge.
La pell, la que anhela carícies, pessigolles, i rebutja cops.
Costa moltíssim no està ressentit amb qui vas estimar i et va deixar més tirada que una colilla. Aquesta cançó és preciosa, i en la seva lletra conté la veritat de tot recel de l'amant abandonat. Perquè mai es deixa d'estimar del tot. El cor no és un mecanisme tant exacte com un on/off a conscìència. I ja m'agradaria, però no és així.
Estoy contigo aunque estés lejos de mi vida Por tu felicidad a costa de la mía.
Costa molt oblidar, aparcar en un lloc incert de la nostra memòria fets, vivències, persones que han marcat un abans i un després. Avui feien a Cuatro una pelicula "tonta", Serendipity, en la qual dues persones coincideixen casualment, i casualment decideixen passar unes hores junts. Decideixen que el destí sigui qui els torni a fer coincidir.I el final, lògicament, és previsible. Però ens ensenya un fet molt habitual, i és que no podem oblidar allò que ha pertorbat la nostra vida . Jo recordo tantes coses, que ni aquest blog em permet buidar del tot, allò que pretenia treure de mi perquè no em molestés. Estic passant uns dies molt difícils, en els que decideixo com pot ser la meva vida en uns mesos. Em fa por canviar el que tinc, però més por em fa continuar vivint la mateixa vida d'ara. No ho sé, de moment he de reconeixer que he deixat en 35 anys tantes coses a mig fer, que no sé si me'n sortiré. Tinc el vici de coménçar moltes coses i no acabar-ne quasi cap. A veure...demà segurament sabré quant de temps disposaré per pensar. Per actuar. Per fer un pas, i espero que cap endavant.
Com he explicat...em sancionaran amb 3 mesos sense poder conduir. Tard o d'hora. I en un exercici de honestedat, ho he explicat a la feina.
Dos opcions en què la llei m'empara són...llicencia sense sou per un perìode màxim de 2 mesos, que em permetria almenys, en els 3 mesos, tenir 1 mes amb sou. Excedència voluntària, per un període mínim de 4 mesos, on l'empresa no hauria de pagar-me un cèntim. Però jo podria gaudir de 4 mesos oblidant-me de tot.
Altre opció...anar dilluns al metge i proposar una baixa. Una baixa que podria durar...no ho sé. Però si segueixo així potser m'hauran de portar a un psiquiàtric.
I l'altre opció, la que em diuen els que em coneixen, i que m'han vist més d'una, més de dues, més de tres, més de...infinites vegades, fastiguejada, nerviosa, dolguda....per la feina......la magnànime solució de PLEGAR.
No hi ha cap opció tancada. Perquè si volgués, demà mateix podria fer que la meva vida canviés.
Què m'atura? L'estupidesa de ser fidel a una empresa que li plantejo un problema i no m'ofereix cap solució. I, a sobre, per l'estat de nervís en el què passo, m'ofereixen la possibilitat de treballar només els caps de setmana. I un bé negre amb potes rosses!
Així em diu un de la feina. Per què? serà pel meu caràcter?
Últimament he tret el pitjor de mi. No sóc histèrica, més aviat neuròtica, em poden els nervis, i clar, seria una solució fàcil per mi prendre herbes tranquil.litzants, o anar fumadeta al "curru", però només faltaria que entre tanta sang d'orxata jo anés amb la mirada perduda pensant en lo que m'agradaria en aquell moment estar fent un polvet i no veient aquelles cares de panses que només expressen pusil.lanimitat.
És extrany, en les èpoques un tant depresives, se'm desperta la líbido. Cada dia em masturbo, és tant alliberador de tensions!!
Demà treballo, i no sé, després potser encara m'estrenaré al gimnàs. Porto des de l'octubre de l'any passat inscrita i no hi he fet mai ni una flexió. No sé, a falta de pan, buenas son tortas. Però no prometo res. Que en el fons és això, o un polvo, o fer pols algú a ostia limpia, de fet, surt més a compte que conduir havent begut un parell de cerveses.
Però vaja, de moment, intentaré anar al llit, que el tinc al darrere, i dormir, que falta em fa!
Ojalá pase algo que te borre de pronto una luz cegadora un disparo de nieve ojalá por lo menos que me lleve la muerte para no verte tanto para no verte siempre en todos los segundos en todas las visiones.
Us preguntareu, qui és? doncs és la meva primera "amiga"a l'Imeem.I sona així: Ultimament estic una mica abstreta no sé on. I no sé quan sortiré d'aquest indret on m'he ficat.
Per la gent que fa pocs anys que em coneix, els sorpendrà aquesta foto. Sí, sóc jo, amb 11 anys, a la comunió del meu germà. Ja havien passat uns anys, just 4 des que em faltava la persona a qui he trobat sempre més a faltar. La meva iaia. Però m'agrada aquesta foto perquè se'm veu feliç. I sé que ho era. I el meu germà sempre va ser, és , i serà la persona que, malgrat les baralles de petits i de grans, jo sempre defensaré a capa i espasa. Miro enrere amb enyorança, sento que he anat perdent persones, il.lusions, i ganes de viure. Però el que ningú em podrà mai manllevar és la fortuna d'haver estimat sense límits. Només tinc un cor, i algú, més d'una vegada ja m'ha dit que, de tant gran, no m'hi cap al pit. Potser exagera, però només pel fet que algú hagi sentit aquest meu desprendre'm, ja val la pena haver viscut.
Només 6 dies han transcorregut des que ha començat l'any, i ja es comença a perfilar un any que no anirà com la seda.
Ahir pel Messenger vaig poder parlar amb un noi d'Oviedo que és advocat. De temes laborals no en sap massa, pero em va esmentar l'article 46.2 de l'Estatut de Treballadors. Tinc dret a una excedència voluntària des de 4 mesos fins a 5 anys. La raó...una sanció que no em permetrà conduir durant 3 mesos. Que no tindré dret a cobrar cap sou? és igual! si em concedissin aquesta excedència per mi serien les vacances que em mereixo des de fa molt temps! i això no té preu!
Què dir-vos del què penso de l'amor? hi ha tantes relacions que s'aguanten amb mentides que em sento afortunada de no haver d'aguantar-ne ni una. Fa molts anys que no tinc ningú que em menteixi per tenir-me al seu costat. Això sí, fa molts anys que una persona que no està al meu costat, no sé si em menteix, però em manté en constant espera. No sé què és pitjor. Perquè una cosa és que et robin el cor, i una altra que te'l segrestin. I avui què voleu..m'ho prenc una mica a riure, perquè en el fons, jo ja dono per dat i beneït que mai donarà un pas endavant.
Fa molt, molt i molt que decidida a què canviés d'opinió, li vaig enviar una foto meva. I no! maldisión! es va enamorar encara més de la meva lletjura. Seria ell el geperut de Nôtre Dame? Però què voleu que us digui? que va ser la única persona que, encara que fós per missatges, m'esperava, a l'hora que fós, per fer-me companyia, extranya companyia. Però quan et sents completament sola, fins i tot això t'és prou vàlid. Saber que hi ha algú que et dedica una part del seu temps. És terriblement tranquilitzador.
Però vaja, que passa el temps. I arriba un punt que jo tinc també altres subterfugis on alliberar la set que em provoca tanta mancança. No es pot dir que ho hagi provat tot, però poc ha faltat. I tot i que en alguns sentits he tocat fons, mai del tot com per perdre-m'hi. Sóc esclava de mi mateixa, no de res ni de ningú. Jo sóc les meves cadenes, jo la que em limito, jo la que em mato, a palles mentals, o no.
Què dir-vos d'aquesta setmana? Que si ha de ser el preludi de tot l'any...apaga y vámonos! però tinc tanta paciència i en el fons, tanta curiositat, que em concediré més temps. Tot el temps que calgui per treure'm de l'entrellat en que a vegades jo mateixa m'abstrec en un inconcret passar factures d'un viure inexacte.
Juan enviado 04/01/2008 01:18: feliZ año nuevo y que este año sea tu año en todos los sentidos , pero sobre todo que ese hombre que añoras se haga realidad y te haga la mujer mas feliZ de la tierra , porque tu te lo mereces, un beso muy fuerte ratulineta y que los reyes sean buenos contigo aunque siempre se queden cortos , porque tu vales mas que todo eso
A qui no li agrada que li regalin paraules d'aquest estil ? Moltes vegades em queixo per vici. I d'altres, amb raó. Bé, no he fet cap carta als reis...sóc republicana. Però el que sí que m'agradaria que portessin, d'una vegada per totes, una mica de sentit comú per tothom.
Sí! a causa d'haver-me de donar d'alta a l'imeem per poder pujar en aquest, el meu blog, música, us adreço a la meva altra pàgina. On aniré penjant fotos que faig. I també algo de música.
Sí, he començat aquest any sense sexe. Però al meu cap hi continua sent! Que faci.......quan fa? no ho sé que no practico, no vol dir que no recordi com es fa.
I no es tracta d'allò que diuen de nedar o d'anar en bicicleta, que un cop en saps (quan saps prou de sexe?) ja sempre en saps! què va!!!
Us ha passat mai, com a dones, que si fa una setmana que ni us masturbeu (a vegades passa!és factible!), a la següent vegada, sembla que costi més que us penetrin? a mi sí! Jo crec que és algo muscular. En la vagina hi ha molts muscles(http://es.wikipedia.org/wiki/Ejercicios_de_Kegel), i si no es fan servir, s'atrofien, com tot!
Mai se sap quan apareixerà un mascle que et farà córrer de gust...així que, anem practicant!
Aquest any se'm presenta amb un vuit (8), i també amb un buit. Tinc la sensació que seguiré esperant....esperant fins a la fi dels dies, dels meus dies. De fredes frivolitats estic cansada. De nits buides, de dies plens de buit. De la buidor de sentir-me cada cop més sola. En un espai on les meves paraules cauen en el buit. On ja res importa.
Segurament, ningú l'esperarà tant com jo, i tant en va. Perquè passen els dies , i passo cicles de tota mena. Rabia, desconsol, i sempre amb la sensació de mancança.
I want him inside of me. I want his body on mine. Licking, sucking, fucking, making love to me. I want his lips on my neck, my breasts, my pussy, tasting every part of me. I want his instruction...him telling me to kneel for him, him tying me up to the bed and blindfolding me, so I don't know what's to come next. I want his cock in my mouth, him forcing it down until I'm gagging on it... begging for more around it. I want the words that I'll only let him say to me in my ear, calling me his woman, his slut, his fuck pet. Only his. Only him.To only him will I submit.
