Comiat?

Primer de tot, faré una mica de promo del nou blog del meu amic Joxe http://desdeunrincondelbotxo.blogspot.com/, si voleu saber coses sobre el seu estimat Botxo, o Bilbao, com no es coneix de fora.

Després , també, que fa una setmana que la Keros ha estat mare, i ens ensenya la foto de la petitona Núria .

I vaja, que avui és el meu últim dia de feina...no sé si en dos mesos, o per sempre. No ho sé. Ahir m'acomiadava d'una manera rara amb alguns companys. Són 4 anys seguits en un lloc, cada un dels 5 dies de la setmana. Amb alguns moments boníssims, de riure molt, i molts moments d'empassar-me la saliva i callar per no dir res.
Fins i tot avui dia, la persona que em va agredir verbalment, ja li puc dirigir dues frases seguides sense que m'engegui. I el clima laboral ha millorat bastant. Però segueixo sentint que no vull passar-me la resta de la meva vida fent el mateix, en una empresa on no hi ha promoció interna del personal. On arribes i ja saps què has de fer. I que quan realment gaudeixes és quan hi ha algun problema, perquè es demostra la capacitat de reacció i resolució de problemes.
No ho sé. Necessito aquest temps que estaré allunyada per pensar-hi, per tenir en compte altres opcions.
Si hi ha una cosa que em paralitza potser és el pensar que, en el fons, totes les feines són rutinaries. I a vegades, val més quedar-se amb el que ja es té. Resignació? potser sí.

Aire, necessito aire, que corri l'aire, que se m'omplin els pulmons d'una mica d'aire. Que necessito treure'm les taranyines de tot arreu.

Temps per dormir, per somiar, per riure, per plorar, per mirar-me el melic, per escoltar música fins empatxar-me. Per sortir les tardes a passejar! per fer la migdiada. Per no mirar el rellotge.