Tornar a estimar
Aviat farà un any que es va morir el Txibi. Encara el trobo a faltar. Aquella energia, aquella rauxa...i que m'estimava. És difícil a vegades dir si un animal estima o no, perquè ho diem amb els paràmetres humans. Però el Txibi m'estimava. Quan estava molt molt feble, m'acostava allà on era i passavem estones llargues en que ens miravem i jo li agafava la pota, com si ens agafessim les mans. Per mi era anr-nos despedint a poc a poc. Estava molt fotut per dins i l'únic que mai va defallir era el cor. Va morir en silenci, adormit, sense fer-nos patir amb esgarips innecessaris. Ell era un senyor gat que fins al final va demostrar-nos que si aguantava era per estar més temps amb nosaltres.
Ha passat el temps, i jo encara ploro escrivint això i recordant-lo. Però cal passar pàgina, i m'ha costat molt donar-li oportunitat a una gata que ja fa molts mesos que és a casa.
Cal donar-se la oportunitat a un mateix de tornar a estimar.
Sempre penso que els animals ens donen grans lliçons. I que poques vegades apliquem amb els nostres congèneres.
La Nina m'ha ensenyat a tornar a estimar, sense deixar d'estimar. A donar valor al present, al que tenim entre les mans.
Perquè tot i la inconsistència del temps present...cal viure'l, empapar-se i prendre'n l'essència.
Perquè tot allò que vivim ara es convertirà en passat, en record. I estimar és la única cosa que ens fa més humans.
6 comentaris:
Sento la teva pérdua. Sempre he pensat que estimar y cuidar animals es la millor manera de dignificar-nos com a persones.
Aquella frase..com més et coneixo, molt més m'agrada el teu gos. I que afegien Els Pets..ell el que sent no ho canvia, i quan estima, és de debò.
Trista realitat si més no. Perquè els animals tenen una cosa molt important, i és que t'accepten siguis com siguis, fet que entre humans no està precisament extesa.
Ja farà un any, Miquel, però 13 anys que va donar-nos vida. I lleig està comparar-ho amb un infant..però és que els infants es fan grans i abandonen el niu (uns més tard que d'altres). Els animals només et demanen menjar i on poder dormir. I et donen tant!
Sólo los que no han tenido animales pueden no entender los sentimientos que nos provocan, en vida y al perderla.
Yo soy de gatos, siempre a mi lado, aunque justo ahora estoy sin tener, pero seguro que es algo provisional, los adoro demasiado.
Los gatos tienen un punto de independencia que me gusta. Son limpios, y cuando te quieren te lo demuestran claramente.
Lestat, pásate por alguna protectora, seguro que hay algun gatito o gatita que os mirais a los ojos y quedais prendados.
Tenir animals a casa et fan una persona mes carinyosa que ni pas una altre que no en tingui, deu esser per el carinyo que ells et donant que la gent que en te es mes receptiva a l´estimacio que un altre.
Una caricia lleu Kaputxeta
Sento que trobis a faltar al teu gat... jo també sóc de la opinió que aquestes pèrdues només les poden entendre les persones que han tingut un animal a casa i se l'han estimat de debò...jo sóc més de gossos; quan era petita en teniem un a casa, i quan va faltar, vaig patir tant, que em vaig fer el propòsit de no tenir-ne cap altre.
Una abraçada, i me'n alegro que li hagis donat la oportunitat a la Nina.
Publica un comentari a l'entrada