.....et voilà!

Des de juny de l'any passat que l'esperava. Perquè quan quelcom ha de passar, inexorablement, ho esperes.
Avui, poca estona després d'obrir els ulls, he rebut la carta. I la foto que poso és la d'un home intrigant, amb barret, i tocant-me el violí. Sí, perquè aquesta és una ocasió especial...... 2 mesos de vacances. No podré conduir, i què!? però penseu una cosa...necessito aquest temps. Per poder anar sense pressa. Per visitar amics meus que estan lluny. Per retrobar-me una mica.
Per respirar, per prendre distància i valorar si tornaré d'aquí dos mesos al mateix lloc de feina.
Ja sé...sempre ho dic. Però aquesta vegada intentaré que sigui una decisió en ferm. Si em quedo , no protestaré més.
També necessito aquest temps, perquè tinc el pou massa aprop. I no vull tornar a caure. No necessito cap psicòleg, de moment no. Perquè de moment, puc combatre-ho i trempejar el monstre.