Els amics
Avui he llegit el blog d'en Miquel, parlava d'un autor de còmics i citava un pensament que m'ha fet pensar, i és el que quant més amics, més problemes.
Probablement, segurament, té raó. I és difícil admetre-ho. Però últimament penso que ja n'hi ha prou de quedar davant d'algunes persones com algú que es pot utilitzar.
El meu primer error és que em comformo amb massa poc. I em comformo massa fàcilment, perquè m'han fet arrelar el sentiment de que valc poc. I que qualsevol cosa l'he de prendre com un regal.
I certament demano poc perquè la majoria de vegades no em crec mereixedora de res.
Però dol que a les persones per les quals he donat part del meu temps, amb les que he plorat les penes, no recordin que jo existeixo.
Tinc també un error. I és el de no pidolar. Perquè...qui és el veritable amic? el que sap de les teves necessitats i t'ofereix ajut. O el que no sap de les teves necessitats si no li demanes ajut?
No sóc perfecte. Mai ho he intentat ser. Mai he demanat que m'estimessin. I mai he intentat ser millor que ningú.
Però és decebedor adonar-se de la gran veritat: No esperis res de ningú.
I no m'agrada. Perquè la majoria de persones que conec saben positivament que si puc, els ajudaré.
El vídeo de la Cindy Lauper l'he posat perquè avui m'he recordat d'una cosa. De quan treballava de nit. De quan plegava a les 6 del matí i més d'una vegada hagués continuat la carretera fins a arribar a una persona. Potser sóc covarda. Però prefereixo pensar que dos no es barallen, si un no vol.
3 comentaris:
Estic totalment d'acord amb tú. Jo he arribat al mateix punt amb el meu entorn. Però com va dir el Gallardón "algo habremos hecho mal".
Fa quasi un any vaig fer el experiment de no trucar a ningú i esperar que em truquin. La sorpresa desagradable es que apenes truquen i les poques vegades que ho fan, es perque tenen un problema.
Com una teoria Darwinista, el que s'adapta al medi sobreviu i el que no, acaba els caps de setmana rodejat de gats i sense parlar amb ningú.
Salut!!!
PD- No hi ha foto avui? ;)
Je je per començar és una foto d'un objecte que té molts anys, quasi els que jo. Es una figureta que a sota s'hi amaga una maquineta de fer punxa. I fixa't en els dos éssers, un gat i un peix, que en la cadena alimentària, el gat es cruspiria el peix, però no! el peix ajuda el gat...i porten molts anys així!
És trist que també a mi em passi. Quan deixes d'anar al darrera de la gent. Quan decideixes dir..a veure si algú em truca per quedar..i descobreixes que el que pensaves que era una amistat, era una conveniència..entristeix molt.
Perquè sóc una persona que quan dono no sempre m'és fàcil. També tinc coses a fer, i tinc el meu temps. I el dono massa alegrement.
Llavors, quan t'adones que de 4 o 5 amics que creies tenir, no et surten els comptes i resulten ser 1 o 2...doncs què vols què et digui?
Que mai n'apendrè! que sóc més burra que el anar a peu.
El tema de la amistad es siempre complicado de tratar.
Los amigos nacen , crecen , se reproducen y cuando menos te lo esperas no están, justo ese día que los necesitabas realmente.
Aunque no siempre es así y muchos estarán aunque no se lo pidas, por lo menos yo tengo de esos algun@.
Yo soy de los de llamar, de preocuparme y cuando no hay una respuesta similar me voy dejando, que caray!!, dar y recibir no ?
Besos
Publica un comentari a l'entrada