Estic inspirada

Sí! malgrat tots els nervis, tinc no una sortida d'emergència, una via d'escapament, una llum catàrtica que des del fons del pou veig que m'il.lumina.
Ja diuen que en la foscor, fins i tot una espurna il.lumina més que el sol en ple dia. I no diguem la llum de la Lluna, que mirant-la de tu a tu, s'estableix una sintonia, un embruix que et deixa perplexe, i acabes ingnorant el temps que marca el rellotge. Voldries volar i alçar les mans per tocar-la, per poder-hi trepitjar dolçament, i estirar-te ferotgement en el mar de la Calma.
Tinc tantes coses per dir, tantes coses a amagar , i tants somriures malgastats. Ja no recordo l'infant que vaig ser ahir. Solament recordo veus, olors, i que tot era nou, tot era part de quelcom que no em preocupava.
Tenia tot el temps del món. Em llevaba d'hora, o em despertaven els crits de la meva iaia dient que "la mestra plora". Sí, la meva iaia em va ensenyar que no s'ha de fer patir a ningu. Que cal anar a l'escola ni que sigui només per fer contenta la mestra.
Enyoro aquells dies que em posaven el plat a taula, i solia ser escudella...la odiava. Però amb el temps, aquells odis d'infant es tornen trossets de vida viscuda, d'aquells que donaries quasi tot per tornar-hi.
No vaig tenir una infancia precisament feliç, però tampoc va ser un desastre. Avui dia no entenc com des de ben petits ja se'ls dóna tantes llibertats. A mi no em van donar les claus de casa fins ben tard.
I jugava al carrer, a futbol, o a fer una mica el "capullo", tocavem els timbres de tot el veinat, i fugiem a correr. Jugavem a fet i amagar, i els nostres amagatalls eren mig poble. Teniem la sort que no hi havia tants cotxes. O els que hi havia no anaven esperitats.
Jugavem al carrer tant com podiem, a la plaça de cal Sala, davant la fàbrica de les Culleres. A prop teníem el parc, però ja de petits passavem de les mariconades dels gronxadors. Ens agradava correr, parir patades a una pilota.
Però creixes, i si no ets de la beuatiful people de la classe t'arraconen. I a sobre, empollona! empollona jo? que em passava el dia jugant? i mirant la tele. Per mi, el cole estava "chupat", i ganes tenia de marxar d'aquell antro.
Recordo que sempre marxava corrent del cole. Ufff ja des de petita no m'agradaven els tumultos.
La EGB va ser un infern, un cumul de professors que eren un desastre, una professora que tirava l'esborrador als alumnes i que basava l'aprenentatge en la memòria. Un professor que fumava caliquenyus en plena classe, i que anaves a fer l'examen oral de francès i et pintava les mans per despistar-te (seria la rabia que li feia que sabés parlar millor que ell?), o un professor que donava etica y relígió i no va saber respondre'm des d'on havia creat déu el planeta. (també, quines preguntetes!)
En fin, perquè ara no tinc més temps, sinó us explicaria més batalletes.
La vida mai és tant complicada com la pintem, però vaja...que tampoc és tant simple. Si el que tractem és viure, sense més, ens trobem amb un munt de gent que ens la vol complicar.
Us deixo aquest video de la Rosario Flores, amb l'Antonio Vega. M'encanta, perquè veure'l somriure és deliciós.