Pin-ups
Des de fa un temps visito un blog d'una noia catalana, que per una afició a la xocolata doncs mira..m'ha caigut bé. Li agraden les fotos de pin ups, i a mi no em desagraden, clar que els meus gustos.... són meus
Doncs bé, un altre cap de setmana esgotat. Una setmana per endavant, un dia de festa, i dissabte, 35 anys que em van parir. Volia aquest any fer un sopar amb alguns amics, apart de amb la Núria. I al final, entre una cosa i una altra, 3 persones. Però un sopar, que com cada any, estarà de puta mare. Tenia ganes de demanar una ampolla de Dom Perignon, fa temps que no tasto el xampany francès. Però vaja, a vegades penso que no és que tingui mala sort, és que la vida és així de rematadament absurda.
Cada dia sento més que he de canviar. Però tinc un pànic enorme a equivocar-me. A que tots els camins que pugui escollir em duguin a la insatisfacció en la que m'ha tocat viure. Tinc l'esperança sota mínims, i les úniques forces mentals que em queden les empro per allunyar la idea omnipresent que amb Txus hagués estat felíç.
En alguna altra vida devia ser una bruixa, perquè encara sento com si em cremés per dintre.
2 comentaris:
Nena! Felicitats per el dissabte!!! M'ha agradat la foto!! No és la clàssica pin-up però veig que és més del teu estil, i com tú dius, els teus gustos són teus!!! (i a mi no em desagraden!!)
Tots tenim el nostre moment de canviar (i molt més després d'un desengany); l'ànima i el cor triguen a recuperar-se quan han patit dolor, però has de pensar que la vida continua i que sempre hi ha quelcom millor que ens espera. No tinguis pressa; quan t'arribi el moment, ho sabràs.
Gràcies, guapa! la Letizia Ortiz i jo vam néixer el mateix dia. Jo no seré mai reina, però tampoc pretenc tant! amb les regnes de la meva vida en tindria prou!
I és veritat, cal esperar. I mentrestant, viure. No queda cap més sortida. Moltes gràcies pels teus comentaris!
Publica un comentari a l'entrada