Tinc tant que agraïr

Sí, i tant! per quatre desgraciats (i desgraciades) que només saben que fer la punyeta i anar putejant a tothom. Acabo d'arribar de comprar i ´m'he trobat al Rubén i al seu company. És un company de feina. I dic company perque tot i que no treballem a la mateixa secció o departament, per a mi, tothom té la mateixa vàlua en una empresa.

És d'aquelles persones que si he de parlar, m'escolta. I almenys sempre m'ha tranquil.litzat.

Si dijous vaig tenir algú al costat, a la feina, va ser la Natàlia, que ara no sé si és russa, ucraniana, no ho sé, per mi tots som persones.

Si algun dia tinc un mal moment a la feina , sé que hi ha persones que intentaran ajudar-me anímicament. I això és el que tinc que mirar-me, no la que no val la pena ni pensar-hi.

Dijous va ser horrorós. Diu Ruben que hauria d'haver penjat el telèfon, però com reaccionar davant una histèrica? jo vaig optar per apartar el telèfon de les oïdes, i posar l'altaveu perque tothom sentís el el "delicat" to de la seva veu infame.

No mereixo aquest tracte de ningú de la feina. I em fa mal. Però sabeu què? afortunadament tinc amics que estan al meu costat, un en concret que està tip de veure´m queixar-me de la feina, però que si s'escau, allí el tinc, aguantant el xàfec.

No vull acabar malalta dels nervis. I mentrestant, aguantaré pensant en vosaltres, les bones persones que em demostreu tanta tendresa. D'alguna manera em fa pensar que sóc ben afortunada.

Gràcies als amics i als que no ho són però que em donen tant. Com dic sempre...quin sentit tindria la meva vida sense vosaltres? per a mi, cap. Perquè sola no sóc res. Perquè sola sóc una ànima morta.

Perquè amb vosaltres sento que valc. No sé per a què, però valc. I no tothom ho pot dir.